skip to Main Content
Lolita Bosch, Escriptora, Activista I Creadora Del Campus Literari Lolita Bosch.

Lolita Bosch, escriptora, activista i creadora del Campus Literari Lolita Bosch.

La Lolita es demana un entrepà de pernil salat, “agafa’n un, són els millors de Barcelona”, i n’agafo un, sí, convençuda que és el millor de la ciutat. Deliciós. A fora es va fent fosc, però escoltant la Lolita, la noció del temps canvia. Ella pensa parlant com si escrivís. Com si, d’alguna manera, en aquest moment el temps i l’espai es poguessin unir.  

Què són per a tu les paraules?

Tinc una relació estranya, jo, amb les paraules. Sóc lletròfila, no paraulòfila. A mi m’agraden molt les lletres. La primera vegada que em vaig comprar una càmera de vídeo digital, intentava escriure al carrer agafant lletres a molta velocitat de cartells del carrer. I em vaig adonar que jo no les he idealitzat, les paraules. Gens. Les paraules moltes vegades em semblen trampa, perquè tenim la sensació que ho conté tot. I no. El llenguatge no està a la paraula, està a la lletra i al buit.

Al so?

En les possibilitats. I no té res a veure amb l’idioma ni amb les onomatopeies. Una lletra té possibilitats infinites, mentre que una paraula està més tancada. M’agrada molt més la llibertat de la lletra. Els psicoanalistes, per exemple, viuen enamorats de les paraules. I jo sempre penso: fes el concepte, en comptes d’agafar-lo fet. M’agrada més.

Dins teu, hi ha unió o separació entre la paraula escrita i la paraula oral?

Unió. Hi ha unió perquè com jo l’he après, com el llenguatge ha entrat en mi, és oralment. El llenguatge és un bé comú. Jo això no ho perdo de vista. A mi m’han ensenyat a parlar, i quan he anat a un altre país he après a parlar d’una altra manera. El llenguatge oral ens és comú. I escriure forma part d’aquesta comunitat. És com si agafessis les coses que tenen un sentit i diguessis: d’això que compartim, jo em quedo aquest tros. Això és el llenguatge escrit.

Recordes com vas començar a escriure literàriament?

Jo vaig començar a fer els meus diaris als 7. Ara els tinc tots en ordre. Tinc capses i capses. Tenir la vida escrita és un somni de moltes escriptores i escriptors. Amb la meva filla, per exemple, em costa molt dir-me “no ho escriguis tot, no ho guardis tot”. Li ho vull guardar escrit. Tinc pedres escrites a casa a punta pala. L’escriptura és una porta d’entrada molt bèstia a la intimitat. És com l’olor. Més que la fotografia, per mi.

La primera frase del meu primer diari és: “Em dic Lolita Bosch i m’agraden 38 nens”. M’agradava tot el meu curs i ho volia escriure. Però la primera vegada que vaig fer un conte va ser a segon, crec. Es deia “L’arrencaqueixals” i era una mena d’auca. A mi em feia molta vergonya presentar-lo, i li vaig demanar a la meva amiga del cole, que és la tia més simpàtica del món i que és qui em va dir qui eren els reis, que l’entregués al seu nom. I va guanyar. Jo anava en una escola molt gran on hi havia un amfiteatre i recordo la meva amiga baixant a agafar un ram de flors el dia dels Jocs Florals. I va tornar a pujar amb el ram de flors i em va dir “hem guanyat!”, i jo vaig pensar: és genial que ho senti seu. Això em va encantar. Perquè és igual qui ho porti. És qui som.

Després, la primera història que vaig escriure literàriament és un conte que passa al sud de Mèxic, curiosament, i és sobre una dona que es converteix en cactus esperant. Aleshores encara em feia molta vergonya ensenyar el que escrivia. Tenia 17 anys. Amb aquest conte vaig anar a veure una dona que donava classes al carrer Sant Pere Més Alt, que es deia Zulema Moret, i li vaig preguntar “¿si te gusta, me becas?”, ja que no tenia diners per fer el curs ni en volia demanar a casa. Em feia molta vergonya intentar ser escriptora. I a la Zulema li va agradar i em va becar un any de taller. Era una mestra boníssima. L’estiu següent me’n vaig anar a viure als Estats Units i m’hi vaig quedar un any. I allà vaig escriure el meu primer llibre. Era de poesia punk i es deia Menja bassura, beu vomitat, menja la merda i a sobre estima l’Estat. Està tot fet a mà, dibuixat per mi, i és poesia social anarquista… no publicable, per suposat.

Com et vas començar a interessar pel procés d’escriptura dels altres?

Jo vinc d’una família d’artistes. El meu avi matern era un pintor surrealista molt creatiu, i casa dels meus avis era una casa d’artistes. Era una casa molt divertida i molt bulliciosa. Jo vaig créixer parlant del procés de creació dels altres. La meva germana pinta, el meu germà és fotògraf, el meu pare és músic, la meva mare chef, els meus tiets són dissenyadors, els meus cosins músics, cosines dissenyadores… Quasi tothom fa art, a casa. A la família materna, està gairebé mal vist, no fer-ne. I jo vaig saber de ben petitat que volia escriure i que volia escriure i que volia escriure. I sempre m’hi vaig anar dedicant.

Quan vaig anar a viure a Mèxic, vaig tenir un nòvio que era un escriptor molt bo, i a qui porto quinze anys entrevistant. Entrevista continuada, es diu. El seu procés de creació em va fascinar. Totes les coses que sabia de literatura em van fascinar. Tant, que vaig decidir fer una tesi sobre com usem les coses que no sabem que sabem per fer llibres. I aquesta és la meva primera tesi de la maestría mexicana que equivaldria a un doctorat aquí. Amb ell durant dos anys vam fer un experiment, que sempre he pensat que és una de les coses que més m’ha agradat fer en el món. Vam entrevistar a totes les escriptores i escriptors de Mèxic que per a mi eren referents, des de l’Álvaro Mutis fins a la Cristina Pacheco, per preguntar-los què es podia ensenyar de la literatura. No només què es podia ensenyar als altres, sinó què podia ser conscient que sabés. Aquesta investigació va durar dos anys, com et deia, i amb els resultats vam muntar una escola d’escriptores i escriptors que es deia Escuela Dinámica de Escritores a la xarxa de Casas Refugio que havia fundat el Rushdie. Aquests dos anys a mi em van obrir el món, totalment.

Et van permetre mirar-te a tu mateixa des d’un altre cantó.

No exactament… Em van ajudar a pensar en un procés col·lectiu. Jo havia decidit que no publicaria fins als 35.

Vas “decidir”?

Sí, des de molt petita vaig decidir no publicar fins els 35. Jo escrivia, escrivia, escrivia, i ho tenia tot guardat a casa. I m’ho demanaven. Però jo no volia publicar, jo només volia escriure. Llavors, el primer any que vaig publicar, vaig publicar uns nou llibres de cop.

I per què no volies publicar?

Perquè era molt dolenta. N’era conscient. Sabia que podia enlluernar, però això em ve de la meva família paterna, no és mèrit meu. El meu pare era un grandíssim narrador. Però jo sabia que no era una virtut suficient per fer literatura. Entre d’altres coses, perquè el meu pare havia volgut escriure i quan va morir vaig trobar la seva novel·la, era dolenta. I vaig pensar: això no serveix. La capacitat de parlar i ensarronar i fer històries i convèncer no és suficient per a fer literatura. Havia crescut amb gent que tenia molta capacitat de parlar, però molt poca capacitat d’escriure. I volia separar aquests dos mons.

D’on neix el teu desig de narrar?

Jo no tinc gaire desig de narrar, encara que ho sembli. Una cosa és el desig d’explicar històries en veu alta, que m’agrada molt. Però a mi el que de debò m’agrada és guardar mons. M’agrada construir temps. M’agrada molt quan passa una cosa prodigiosa que només m’ha passat fent literatura: aconseguir que el temps i l’espai siguin la mateixa cosa. És com si no haguessis de fer res per ser al món. Escrivint vull arribar a aquesta sensació de què tot encaixa, que és natural. Crec que és el que ens és propi, acoblar-nos al temps d’alguna manera. I l’art fa això, tot i que no podem viure sempre així. O sigui que quan ens passa, és com dir-nos “que fàcil que és estar en aquest cos, que fàcil és tenir aquesta veu, que fàcil és ser qui sóc”… I jo vull viure així. Jo vull estar en un espai de sensació així tot el temps que pugui. Per això, a mi, més que explicar històries, m’agrada ser en aquest lloc. I m’agrada que la lectora també hi sigui. Així que més que explicar una història, intento que la lectora i el lector tinguin la sensació d’estar escrivint. Que ens sigui naturalesa.

Com és el teu procés d’escriptura?

Estic anys pensant una novel·la. Hi ha coses que van orbitant i hi ha un moment en què necessito quedar-me-les. Crec realment que som molt males perdedores, les escriptores i els escriptors. Potser perquè sabem com costa construir mon. I hi ha un moment en què necessito quedar-me allò que ha tingut sentit per a mi. Hi ha coses, normalment molt petites, a les quals els pots donar tota la importància. De sobte, són el món. Si em demanessin en què creus de la literatura, jo diria que crec en la metonímia, que és una figura retòrica que diu que una part conté el tot. Aquest és el meu leitmotiv de vida. Tal com visc, vull fer les coses petites. I viceversa. Com tractaria el món, és com et tractaré a tu. I escrivint és una mica el que em passa. Hi ha un moment en què tinc la sensació que he capturat el món. No que l’hagi entès, sinó que l’he tocat. És orgànic. I allò que he tocat m’ho vull guardar, m’ho vull quedar. Quan escric, intento construir això que he tocat. El procés és molt llarg, perquè orbita durant molt de temps. I si ho forço, no em surt. Això, en psicoanàlisis es diu “tocar allò real”. Quan toco allò real, ho vull construir. I llavors passo de pensar-hi sense adonar-me’n durant molt de temps fins a buscar-ho fora de mi: pedres (sé cada novel·la que he fet a quina pedra correspon), tactes, olors, música, objectes que s’assemblin a aquesta sensació que tinc… Sempre que puc, abans d’escriure faig un àlbum, perquè allò real tingui un espai. Després estic molt de temps fent l’inici, i en el moment en què el tinc, tot flueix.

Això passa quan trobes el to?

Això passa quan trobes el to, sí. Absolutament. De sobte, és com si se t’obrís un túnel i algú et digués: ei, és per aquí! Ara estic a punt de deixar-me caure en una novel·la en la que estic treballant, però sé qui si em deixo caure, no faré res més.

I?

És que també m’agraden molt les altres coses que faig: el Campus Mila, el Campus literari, els projectes per la pau, viatjar… M’interessa molt la comunitat. El món. Entenc que escriure i poder entrar al món des d’un lloc així és un privilegi, i per això crec que tinc l’obligació ètica de compartir-ho. I ho faig, ho necessito fer. Vaig créixer amb molts privilegis, i sempre he pensat que l’única manera com puc conviure amb aquest fet és creant privilegis pels altres. Sinó, estic molt incòmode. La part social de la culpa ja la tinc superada, tinc 48 anys, ja ho he passat i hi ha moltes coses que celebro. Jo he vist des del món més ric fins al més miserable. He tingut la sort de veure tot el ventall, i per mi, el privilegi és aquest. He vist des de princeses, literalment, fins a la mare d’un novio que venia sabates porta a porta a l’oficina per donar-nos de menjar. I estic còmode en tot el ventall. Aquest és el privilegi: el fet de poder ser lliure, i poder aprendre de tu mateixa, i poder usar-te i poder ser part del món. No només estar-hi, sinó formar-ne part i sentir que toques allò real i que t’acobles al temps. És una sensació extraordinària i jo vull que tothom la senti.

I per això vas crear el Campus literari?

Per això ho faig tot. Per això vaig crear els projectes per la pau, per això m’he deixat educar per gent que es pensava que jo l’havia d’educar a ella (com els meus alumnes, les víctimes o els infants). Tinc molta curiositat pel que els altres no saben que saben de si mateixos. I m’interessa molt veure el moment en què se n’adonen i s’apoderen. Recordo una vegada que vaig anar a Lima a parlar davant d’unes nenes molt pobres, i quan vaig acabar els vaig demanar: “¿Y ustedes qué quieren ser?”. I una nena molt petita em va dir: “Yo quiero ser la mejor actriz del Perú”. I jo li vaig dir: “Entonces es lo que tienes que ser, fírmame un papel en el que te comprometas a esforzarte para conseguirlo”. Hi crec molt en la voluntat. Moltíssim. Quan algú confia prou en la vida com per dir “jo puc ser vida”, jo li dono el que sigui, no per complir el seu somni, sinó perquè sigui qui és.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top