skip to Main Content
VADORET, De Sandra Arolas

VADORET, de Sandra Arolas

La Noia de la piga és morta. Que s’ha mort, diuen. Quina mentida més grossa. Que jo sé que la gent es mor lletja i ella no s’ha mort, que des d’aquí mig la veig i està guapa, guapa. Jo no crec que sigui la Noia de la piga, o no vull que sigui la Noia de la piga. Guapa però trista. Una mica trista sempre semblava. Trista però com que duia la tristesa als ulls perquè somriure, somreia. Va venir al poble i tots més contents que estàvem perquè sempre està bé que vingui gent simpàtica i llesta i guapa. Vadó, em deia, bon dia! I a mi que em feia gràcia perquè tothom em diu Vadoret i Vadó era el pare, però un dia em va dir que jo ja era gran i, que si em semblava bé, em diria Vadó. I a mi em semblava bé, molt bé. Els pares em van posar Vadó perquè ve de Salvador i deien que els salvaria, com l’avi i el pare, i no anaven tan equivocats, que jo ho vaig intentar sempre, de salvar-los. Els estimava com quan tens gana de dies i fred i veus un plat d’escudella. Els estimava que fins mal em feia. Però es van morir. A mi em va agafar una pena tan fonda que em va passar la gana, la son i ni de casa sortia, que ja no sabia si era de dia o de nit. La Noia de la piga es banyava a la bassa de Ca la Xica. Jo la mirava una mica des del racó de Cal Pepa, que si estiro una mica el cap i tanco un ull, hi veig la bassa al fons i hi veia la Noia de la piga guapa, més guapa que ara sota l’olivera, banyant-se en boles. A mi m’agafaven pessigolles però llavors me’n recordava de la mare, perquè sempre que m’agafen pessigolles me’n recordo de la mare, i llavors deixava de mirar. Però m’agradava molt mirar-la i alguns dies passava en Luís i em fotia un calbot i em deia que et quedaràs cec! I llavors mirava ell i estona s’hi estava. Jo sé que després pensava en la Noia de la piga banyant-se i a mi no em semblava bé, perquè si jo em podia quedar cec mirant, ell per què mirava? Ell no es podia quedar cec? El Luís és així, com és molt important doncs mira. A mi em cau bé perquè m’agraden els famosos i el Luís, al poble, és famós. Però vaja, al poble tots en som una mica. Amb aquesta calor que fa, que és una calor que et suen les dents, que jo m’ofego de tanta xafogor, i ella estava allà amb l’aigua fresca i la pell morena del sol i feia alegria de mirar i el Luís em fotia fora i ell… Qui el va parir! La mare em deia que no podia mirar les noies ni parlar tota l’estona amb la gent del poble. Tampoc parlo tant, però és que hi ha gent que està molt callada i jo de tant en tant els explico coses com perquè em van posar Salvador, que és un nom molt bonic. Un nom bonic i ple d’esperança deia la mare, i també era el nom del pare i de l’avi. O els explico com van morir els pares i els dic que l’accident va ser horrible i que fins va sortir a les notícies i que quina pena tan grossa que em va agafar, sort  en vaig tenir de la gent del poble perquè jo, tot sol, no sabia què fer amb la vida, que una casa és una feinada i la vaig tenir bruta, bruta… a mi mai m’han agradat, els cotxes, perquè són una mica perillosos, i des que van morir els pares encara m’agraden menys. No entenc com el Jordi dels cotxes està tot el dia arreglant-los. El Jordi dels cotxes és amic meu, em dona tabac per fumar i un dia fins em va donar per fumar un porro, que no s’han de fumar, però me’n va donar i em va agafar un mareig que quasi caic a terra. No en tornaré a fumar mai més, de porros. Ell ja ho sap i no me n’ofereix. El Jordi dels cotxes sempre anava amb noies d’altres pobles, als vespres. Es veu que és un noi ben plantat, però també una mica brètol, diuen. A mi no m’agrada gens que li diguin brètol però és que fuma porros i està tot el dia envoltat de cotxes i, quan no té feina, s’asseu a la vorera de terra del taller i espera que en vingui mentre fuma i diu coses a les noies que passen per allà. Elles riuen i, sovint, els fa vergonya i abaixen el cap. De vegades penso que no els agrada, que els digui coses quan van caminant pel carrer. La Marta, que és una veïna i que també és guapa, un dia li va dir que era un imbècil i un poca solta, que no necessitava saber la seva opinió i va escupir al terra.  Doncs això, que quan van morir els pares per culpa dels cotxes tenia la casa ben feta una merda, com deia el pare, fins que un dia va venir la Llúcia, que és més bona persona que totes les persones que conec, fins i tot que Mossèn Mateu, i em va dir que si ella m’ajudava i jo li donava uns quartos i tots dos vam estar contents. La Llúcia va venir a casa i em va dir que havia quedat ben espantada, i em va fer fora del sofà i va obrir les finestres i va treure els llençols a fora i va començar a treure la roba dels pares, que la va dur a Caritas, i la casa va començar a semblar una casa. Una casa bonica per viure-hi. Jo mai he estat amb cap dona, un cop vaig voler pagar-ne una però no vaig tenir prou diners ni prou valor. Al Casal em diuen, Vadoret! Que et moriràs sense tastar femella! I a mi m’agafa una cosa que no m’agrada gens, però és que em fa vergonya i me’n recordo de la mare i encara pot ser pitjor. Em fa una mica de tristesa. Soc una mica el tonto del poble, ja ho sé, jo, que tonto del tot no en soc. A casa sempre anàvem a missa de diumenge però des que els pares van morir ja no hi vaig tant, ara vaig al Casal. Al Casal hi ha tots els homes del poble i juguem al dòmino i bevem cigalons i alguns es barallen. Un cop de petit, quan sortíem de missa de diumenge, la mare es va quedar amb el Mossèn Mateu xerrant i xerrant i xerrant, que la mare xerrava pels descosits i jo m’avorria tothora. Mentrestant, jo jugava a la plaça amb la pilota i vinga la pilota amunt i mare mira com xuto de fort i mira, mare, i pilota avall i mare, que xuto, mira, mira! Sempre he xutat molt fort jo, però no m’han deixat mai perquè trenco vidres. I tot xutant, un dels cops li vaig fúmer a la mare amb la pilota al cap i per poc cau sencera a terra i es va emprenyar com una mona i em va dir, Vadoret, que un dia em mataràs més que no salvar-me. I vaig decidir salvar-la i deixar la pilota i anar a fer una altra cosa que no matés a la mare. Vaig anar entrant i vaig fer cap a les sales de catequesis. A les sales hi havia una taula ben grossa on sèiem tots els nens amb tot de cadires i una pissarra. Just on jo m’asseia, al darrera, hi havia un moble d’aquells antics amb algun ciri, biblies, futlletons amb l’Ave Maria… A mi la catequesis em semblava un avorriment però hi anava perquè ens donaven el cos de Crist i hi havia vi. El vi no el podíem prendre però mira, si m’escapava en podia agafar de les garrafes aquelles de vidre, que eren tan boniques que semblaven bales de jugar ben grosses. I aquell dia, de les sales de catequesis vaig passar a unes habitacions amb més mobles vells i sempre m’havia explicat la mare que em vaig animar i que quasi ens fan fora de la parròquia, que quin disgust. Feia una mica de cosa perquè arreu hi havia crucifix amb el Crist allà mirant i, si no hi havia un Crist, una marededéu controlant que no fes el que no havia de fer. I jo feia el que no havia de fer, però no ho sabia. Quina vida aquesta, plena d’ulls. I en una de les habitacions vaig començar a obrir calaixos, al principi em feia cosa perquè sabia que no estava bé, però vaig començar a veure uns llibres amb animals del mar i en un altre calaix hi havia tot de clauers diferents i en un altre, mitjons i roba interior que semblaven calces de la iaia Conxa però que eren calçotets i allà sota, ben amagades sota els calçotets, hi havia unes revistes que ara recordo com si estiguessin plenes de la Noia de la piga despullada. Vaig obrir els ulls com taronges quan vaig veure unes calcetes ben roges a la portada i, quan vaig passar full i vaig veure aquella donassa amb una camisa que se li veien aquells pits i els mugrons i amb tot el parrús entre les cames… em van agafar pessigolles pertot i llavors, va entrar la mare de cop, que em va clavar un mastegot que em fa mal encara i va anomenar totes les Mares de Déu i a Crist nostru senyor tants cops com va poder de seguit i allò va ser un daltabaix a casa que me’n recordaré tota la vida de la mare cada cop que m’agafin pessigolles.

De la mare i de la Noia de la piga.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top